No sabria per on començar quan es tracta de parlar del meu avi. Una persona sempre alegre. Sempre sabia com treure'ns un somriure a tots els nets, que no som pocs. Recordo com si fós ahir quan arribavem a casa dels avis i ell sempre ens rebia parlant amb un idioma estrany, similar al d'un àrab mig borratxo.

 

Sovint, si no sabies on era només calia pujar escales amunt i allà te'l trobaves amb la seva maqueta de trens. Plena de detalls minuciosos que a mi em facinaven. Aquelles llums de la estació, els detalls dels arbres, les casetes, la gent que circulava per la estació. Tot ho havia fet amb les seves mans, les d'un artista. Així el veia jo.

 

I si no era allà, amb un dels seus "hobbies" preferits, sempre el podies trobar enganxat a una lupa mirant la seva col.lecció de monedes antigues de tot el món.

 

Quan pujavem a veure'l sabia que de ben segur aquell seria un gran dia. Estimava molt a tots els seus nets i així ho sentiem.

 

Quines paelles que feiem sota la figuera, pels nets aquella casa era com un parc d'atraccions. Podies fer de tot, bañar-te a la piscina, jugar a tenis, recollir la fruita dels arbres que t'han ben cuidats tenia, o inclós jugar a fer de mecànic al seu taller.

 

Un home amb una barba frondosa i ben negre que, poc a poc va anar enblanquint-se.

Sembla mentida, i a vegades em costa de creure que ja no hi sigui perquè jo encara el tinc present dins el meu cor com si fos ahir.

 

El trobo molt a faltar, ja sé que potser no vaig tenir molt temps per disfrutar-lo però va ser tan intens que en pensar en ell em venen mil records a la ment. Crec que mai havia plorat tant com quan ens va deixar. Ho recordo perfectament, no m'ho podia creure.

 

Perquè? Perquè ens deixes. Jo vull jugar amb tu per sempre. Que em portis a tot arreu agafat de la teva mà, escoltant les teves històries.

 

Sempre et porto al meu pensament, no t'oblido. És impossible.

 

Eric... el teu net

 

Barcelona, Juny 2013