Amb el puret a la boca
sempre  a punt per treballar,
tot ho fa de soca a soca
mai ha deixat de lluitar!

Qui ho diria quan el veu
que ell tingui fums de grandesa,
si fa per tothom sense preu
i duu la llar amb fermesa.

Així el meu pare treballa,
res no deixa reposar,
mentre amb una rialla
ens fa veure el mòn més clar.

Al migdia seu a taula
amb un gest prou fatigat,
i en acabar...tan sols parla
fent gresca amb algún germà.

A casa som molta colla
l'un arriba...aquell s'en va;
sempre a punt una bona olla
i a les nits, un bon sopar!

Recordem temps ja llunyants
fent tertúlies i lloances,
quelcom al transcurs dels anys
ens fan sentir enyorances.

Mentre al pare jo escolto
sento a dins un gran confort,
i en instants quasi pressento
que alló que diu...ja és record.

Pel matí quan just el dia
desclou per tornar a iniciar,
el pare s'apropa a l'oïda
i ens comença a marejar!

Parla i parla...i diu sonets
que mai lliguen cap ni pota,
fins que ens deixa ben desperts
no para de fer el "passota".

Així jo veig al meu pare
i l'admiro en tot moment,
falaguer sempre amb la mare
i amb tothom sempre és atent.

Quan jo quedi sense el pare...
em mancarà part de mi,
car jo em sento com ell ara
perque ha llaurat bon camí.

Jo us diria un munt de coses
que ell porta a flor de pell,
sempre ha lluitat per les coses
no el traïrà el ser vell.

Quan es comenta algún tema 
de la nostra joventut,
ell, no compren el sistema
car creu que tot s'ha perdut...

i dóna consells i es capfica
per qué estima de tot cor,
en molts instants ho critica
aixì recerca el record.

Amb el "puret"a la boca
sempre a punt per treballar,
tot ho fa de soca a soca,
mai ha deixat de lluitar!

 

 

 

 

Barcelona, a 4 d'Agost del 1981

Dalt la muntanya,mirant la plana,
com oblidant-me de mi mateixa,
m'on cor sospira perquè t'enyora

i dia i nit, el cel es queixa.

En va demano al bell paisatge
un bri, un àtom del dolç conhort,
mes ai ...on miro, no et veig l'imatge,
sols melangia del teu record.

Cerco amb engoixa l'ample silenci
on amagar-hi tot sofriment,
i en la recerca tu fas que pensi,
sento que em parles...i és sols el vent.

Tot quan m'envolta,és bell, te  vida
i en faig un vers, si cal cançó,
més jo voldria fer-te una crida,
no d'enyorança, no de tristor.

En lloc retrobo t'ha companyia
i et veig tan clar en el pensament...
que em fa sentir gran melangia
i em fa embogir l'enteniment!

La nit s'escampa ventosa i crua,
les fulles dormen sobre l'asfalt,
la casa es queda de nit ben nua
i el pensament, vola més alt.

Prenc aire amb força, aspiro en mi
un dia, un altre ho torno a fer,
i entre sospirs crec retenir
la teva imatge d'home de bé.

Ets dins de casa, fora al jardí
i en el treball de cada dia,
ets...en  la rosa que vaig collir
i ets dins del vers, fet poesia.

Vora la llar que crema escorça 
quan el fred cala a dins la pell, 
i ets...aquell pi que arrela amb força 
que es reverdeix, essent novell.

Sento de tu molta enyorança,
sento un rosec que em va minvant,
però miro al cel amb esperança
on tu reposes, bo i esperant.

Només et prego, en la curta espera
que poguem viure junts i amb salut
i quan arribi l'hora darrera...
dóna'ns la pau com atribut!

 

 

 

 

Barcelona, a 26 de Maig del 1993

Sota un raig de lluna clara
que ratllava el blau del cel,
descobrí la teva cara
fulgurant com un estel.

Hi hagué l'encís de la lluna
que fou la lluna eternal
i captivat per l'engruna,
del teu llavi angelical,

vaig jurar-te amor per sempre
dins del cor i el pensament,
i el temps ha estat un exemple,
amb cinc fills tots ells presents.

La promesa d'estimar-te,
he complert fins el final.
Malgrat no pugui abraçar-te...
nostre amor, serà immortal.

No veus que els dies s'escolen?
Que la vida és un moment?
Que les il.lusions rodolen,
omplint el cor de torment?

Dona'm doncs tota alegría,
no em neguis aquest anhel!,
no vull veure't nit i dia
plorant des de dalt del cel!

No vulguis que sols m'endugui
el bleix d'un mot mig belat.
Somriu-me, que  almenys jo pugui
viure el goig que m'has donat.

Ningú neix ensenyat, tots hem d’aprendre
Ser mare és un ofici que dura eternament
I per molt que a vegades a tots ens costi entendre,
Si encara tu tens mare, no saps el molt que tens.

De bon matí la mare a punta del nou dia
Sortia a fora, al pati, donant menjar als coloms,
Obria la finestra i el sol que allà lluïa,
Entrava a dins la llar, omplint-me de petons.

Tenia cura de tot, dels avis i del pare,
Del meu cosset menut i dos germans més grans.
Amb nervi feinejava l’esforç d’una altra mare
Malalta i entristida, amorosint ses mans.

El pati era frondós, amb un reixat molt ample,
Un gos blanc com la neu i uns ànecs al jardí
I amb tot el seu neguit tenia dolça estampa,
Que amb tot l’amor del món ella feia expandir.

Carrer Sant Salvador, el barri de més “Gràcia”
Voltat d’un gran encís que encara tinc present.
Sempre recordaré aquella tendra infància,
La duc clavada en mi per molt que passi el temps.

D’angoixes i penúries la vida ha vist ben plena
Perquè li ha pres l’amor dels sers més estimats.
Voldria tornar enrere com quan era una nena
I omplir el temps tothora de tants avantpassats.

Venera el seu record si ja no pots gaudir-la
I porta-li un pomell de dolços pensaments,
Si encara la heus amb tu i encara pots sentir-la,
Si encara tu tens mare...no saps el molt que tens !